Ton hiver!

Ton hiver!

C'est presque midi. Il fait beau. Il a rafraîchir depuis la pluie,

mais c'est beau, on peut se promener parmi les arbres en écoutant

les oiseaux, en sentant les odeurs qui habitent la forêt.


Et toi. Tu es là, tout près de moi, mais on ne se parle pas, on ne 

se regarde pas, il n'y a aucune parole qui puisse nous approcher, il 

n'y a aucune fleur qui en la regardant, tous les deux, puisse faire 

que nos regards se croisent.


Oui, il n'y a plus d'amour!


C'est ça ce que tu veux! C'est ça l'hiver, ton hiver! Mais pas le 

mien!

La Mola

 Tot és a punt. 

Tot just el dia es comença a desvetllar. Algunes estrelles, juganeres, allarguen el moment de marxar.

Tu, ja ets a punt també. Surts a l’eixida i alces els ulls per mirar aquella estrella que anit et va picar l’ullet. 

Ta mare et crida, cal recollir el dormitori. Però tu…, no hi penses pas en això! Tu només penses en començar a caminar, caminar per aquells camins, ara més estrets, ara més amples, però sempre acompanyats d’arbres i matolls, sempre acompanyats dels cants dels ocells més matiners. 

Camins que van dibuixant records, camins que van dibuixant tot allò que sempre més duràs a la teva motxilla. 

Tot és a punt. 

Ara toca carregar les motxilles que cadascú ha de portar, tu “ets massa petita, encara”, et diuen. Arrufes el nas i surts altra vegada a l’eixida. 

Ara sí, el pare tanca la porta d’entrar a casa, tu vas al costat del teu germà, més gran que tu i amb qui t’hi baralles sovint, però també amb qui vas a tot arreu. 

Ara sí, ara comenceu a caminar. 

Dues hores de camí, dues hores de reviure allò que ja has viscut altres anys, d’anar sentint allò que, any rera any, el pare va repetint cada vegada que passa per aquells indrets que l’obliguen a aturar-s’hi, i sentir l’aire carregat d’un perfum suau que només es pot sentir en aquests racons d’aquesta muntanya tan estimada. I que tu, només anys més tard ho entendràs com a la seva història. 

Ara sí, ara va de debó. Ara sí, ara comenceu a caminar!

L'Herència

Tot era a punt per marxar. El camió, ja carregat, a punt de sortir, i tu, vestida d’estiu, esperaves que la mare acabés de tancar la casa d’hivern. 

No feia ni vint-i-quatre hores que t’havies tret l’uniforme, el que et lligava a l’escola, i a l’hivern. Ara, agafada de la mà de la mare, esperaves per pujar a “La Vallesana”. 

Sant Feliu del Racó t’esperava.

La carretera, la que t’hi duia, no era pas gaire llarga, i a cada tram hi retrobaves aquelles empremtes que anaven reconstruint el camí en el teu record.

“El Pal”, la fita que, ara sí, marcava definitivament el tall entre l’hivern i l’estiu. 

La carretera, ara més estreta, s’anava arquejant tot dibuixant corbes, les justes, per anar veient ara d’un costat, ara de l’altre, els arbres que la vorejaven. 

I al final, el poblet, petit, amb els seus carrers, que pujant i baixant, et duien a casa.

Els grills…, les granotes…, les cuques de llum…, les flors de nit…, l’estimada Mola… 

Sant Feliu del Racó!

Ja han passat molts anys des d’aquells dies.

Ara…, en són els records els que t’acompanyen quan hi tornes.

El partit

Passejaves prop de la platja, les palmeres i el cant dels ocells t’acompanyaven al llarg del passeig. Feia calor. Més enllà se sentia la remor de la quitxalla. De tant en tant, la seva cridòria t’arribava tot distreient-te del teu pensament. 

La pilota ha arribat a la porteria, “gooooool” has cridat, ha estat un gol clar, el partit ha estat guanyat per aquest gol que has marcat, ara tots els jugadors del teu equip venen a felicitar-te, i tu, per un moment, et sents important. 

Plou. 

El record d’aquell gol s’esvaeix. No queda cap més remor que la del mar rebent les gotes de la pluja, i tu, tot moll, comences a caminar amb l’ajut del bastó.

El cau

Vas buscar, fora del teu cau, allò que et semblava no tenir entre els teus. Vas caminar..., vas mirar..., vas esperar..., vas somniar..., vas trobar.

Vas pensar que havies fet bé de sortir del teu cau, vas seguir caminant, ara ja no ho feies sola, ara t’acompanyava la il·lusió d’haver trobat qui et donaria tot el que creies que t’havia faltat.

La il·lusió, ja ho sabem!, sempre cau, però tu no t’ho creies pas. Tu seguies posant, en el teu fer del dia rere dia, aquesta il·lusió que tapava qualsevol buit, qualsevol indici que marqués la caiguda.

Ah!!!, era millor el món d’il·lusió que t’havies creat!, les petites coses que no passaven pel seu sedàs, eren eludides amb fermesa.

La il·lusió..., la il·lusió va caure, però no vas ser pas tu, no t’hauries pas atrevit.

El camí segueix, però ara l’acompanyant ja no és la il·lusió, sino la força que surt del teu, i només teu, cau.

Una nina

Tot just clarejava quan et vas despertar, vas sortir del llit i vas córrer cap a l’habitació dels pares. 

Allí hi havies deixat, la nit abans, la safata amb pa sec i aigua pels camells. 

Encara anaves descalça quan vas entrar corrent a l’habitació, vas anar directe al balcó, i..., la nina era allà, amb trenes, llargues, com les teves, les que la mare et feia cada matí. 

Una nina 

que obria i tancava els ulls, que plorava, i que tu bressolaves. 

Una nina 

que vesties i desvesties, que pentinaves i que, dins el seu cotxet tu la passejaves. 

Una nina 

que duies a dormir, al seu llitet. 

Una nina 

que escoltava els contes que li contaves. 

Una nina, 

la que et van dur els Reis Mags quan tu encara creies en ells.

Fosquejant

Tot just fosqueja. 

La darrera llum del dia s’esmuny entre les parets dels edificis que envolten la petita eixida de la casa. 

A dins, poca claror, només la que, tot esvaint-se, entra per la finestra, i la que, des de la llar de foc, envaeix els teus somnis. 

De fons la música, la que sona des del “tocadiscos”, i la que neix de les espurnes del foc que crema els tions; ambdues t’acompanyen en els teus silencis, en els teus records. 

Records ja llunyans, però la seva petjada resta en el teu ser, i amb un somriure els fas presents.